Oliveres, silenci i ametllers

En ocasió de la visita del Papa Lleó XIV a Madrid, la cantant castellanomanxega Rozalén va ser convidada a actuar en un dels actes de la trobada. A ran d'això, va escriure aquest text al seu perfil d'Instagram, que copio perquè m'ha semblat bonic i inspirador: Gracias a quienes habéis entendido lo simbólico y lo reparador que ha sido para mí y para mi familia que alguien como yo cante frente al Papa. Soy hija de un sacerdote secularizado tras diez años por enamorarse de mi madre. Un sacerdote que, en los años 70, dirigía obras de teatro, coros de música, organizaba las liguillas de fútbol entre los pueblos de la sierra, revisaba los derechos laborales en los campos de trabajo y la vendimia... además de acompañar en la Fe. Un sacerdote que admiraba Óscar Romero, la Teología de la liberación, al papa Juan XXIII... Un hombre de Paz y mediador. A mi padre le dolía el mundo. Murió con su vocación intacta. Cuanto más sé de él más me sorprendre su humanidad. Soy hija de una mujer ...

Ahir a la tarda vaig assistir a una celebració religiosa molt animada, dinamitzada per un grup de lloança amb molts instrumentistes: guitarres, baix, bateria, saxòfon, teclats... Les lletres de les cançons eren de composició pròpia, amb afirmacions de la fe del tipus " si parlo amb Déu ell m'escolta i respon " o " Jesús, Tu em fas moure; en cada alè que prenc et trobo a Tu ". La música estava molt ben triada i interpretada, i més d'un dels assistents va acabar ballant i tot, i es va crear un bonic clima d'alegria i fins i tot d'eufòria. Tanmateix, en aquest espai, jo no m'hi vaig acabar de sentir còmode. Fins i tot, diria, m'hi vaig sentir incòmode. I això em va fer pensar. Des del més absolut respecte a aquestes formes de pregària, haig de dir que no són les meves. De fet, són diametralment oposades. La meva fe és un oceà de dubtes i esperances que espurnegen, i el meu déu és un déu que em coneix millor que jo mateix perquè tot ho abraça. Re...

No voldria pecar d'antiintel·lectualisme, però és evident que Jesús, el fill del fuster, va néixer en un entorn senzill. Sabia llegir (se'ns explica que en més d'un cop va llegir les escriptures a la sinagoga), però no tenia estudis aprofundits de filosofia o teologia, com sí els tenien els fariseus o les famílies riques de l'aristocràcia. Jesús, a més, predicava per a la gent senzilla: pescadors, etc. El missatge de Jesús, doncs, havia de ser senzill, perquè fos comprensible pel poble.  Jesús mai no digué: això ho explicaré només als sabis, perquè no ho entendríeu. Alhora, ell vingué a donar la bona nova, tota ella, no només una part. No digué: jo vinc a portar la bona nova als pobres, i un altre vindrà a portar la resta de la revelació als estudiosos. No: ell portà tota la bona nova, sencera, i predicant als humils donà tota la bona nova per transmesa. Així doncs, el missatge de Jesús ha de ser tot necessàriament comprensible per la gent humil. Allò important ha de se...

Sobre la frase de José Luis Sampedro: «Hay dos tipos de economistas: los que trabajan para hacer más ricos a los ricos y los que trabajamos para hacer menos pobres a los pobres.» Si canvies la paraula «economistas» per «cristianismos» o «iglesias» també funciona.

Un bonic poema del malagueny Manuel Alcántara: No pensar nunca en la muerte y dejar irse las tardes mirando cómo atardece. Ver toda la mar enfrente y no estar triste por nada mientras el sol se arrepiente. Y morirme de repente el día menos pensado. Ese en el que pienso siempre. Si us agrada, encara és més bonic cantat per la Mayte Martín: https://youtu.be/ylgCIWd6sLE?is=Ux5HNQ94NQmNfiZ6

L'any 1952, Josep Palau i Fabre publicava aquest «Cant espiritual» dins el seu poemari Llibres de l'alquimista . Sempre hi penso quan es parla de què significa creure, d'on és la frontera entre la creença i la no-creença, si és que n'hi ha. Cant espiritual No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t'imploro com si existissis. Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu -i crec que crec en tu quan no crec en ningú. Però després em desperto, o penso que em desperto, i m'avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú. ¿Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit?¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà  tot un son i, despert i adormit, somni la vida? ¿Despertaré algun dia d'aquest doble son i viuré, lluny d'aquí, la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida? No crec en tu, Senyor,...

No sé si coneixeu la bellíssima cançó de Jorge Fandermole «Oración del remaso». Us deixo aquí la lletra, però no us quedeu només amb ella, i aneu a buscar-ne la música. No us decebrà. Soy de la orilla brava del agua turbia y la correntada que baja hermosa por su barrosa profundidad. Soy un paisano serio, soy gente del remanso Valerio que es donde el cielo remonta el vuelo en el Paraná.   Tengo el color del río y su misma voz en mi canto sigo el agua mansa y su suave danza en el corazón. Pero a veces oscura va turbulenta en la ciega hondura y se hace brillo en este cuchillo de pescador.   Cristo de las redes no nos abandones y en los espineles déjanos tus dones.   No pienses que nos perdiste, es que la pobreza nos pone tristes, la sangre tensa y uno no piensa más que en morir. Agua del río viejo, llévate pronto este canto lejos que está aclarando y vamos pescando para vivir.   Llevo mi sombra alerta sobre la escama del agua abierta y en el reposo vertiginoso del espin...

Divisa per a l'excursionista contemplatiu: que tota muntanya sigui un Sinaí, i que tota vall sigui una vall del Jordà.

Deia Lluís Maria Xirinacs: «Lluitarem contra el fort mentre siguem febles i contra nosaltres mateixos quan siguem forts». I ara m'adono que això podria ben ser el pal de paller de la meva eclesiologia. 

Crec que les vides són complicades, que arribem aquí sense manual d'instruccions, i que mirem de sortir-nos-en tan bé com podem. Crec que els humans intuïm que hi ha alguna cosa més, més enllà del que podem percebre o comprendre.  Per poder aprofundir en això que intuïm, com que sense percepció o comprensió no ens és possible fer-ho, ens dotem de metàfores, o d'hipòtesis de treball. Una metàfora és fer servir les qualitats o la imatge d'una realitat per descriure'n una altra no relacionada, i una hipòtesi de treball és una explicació no confirmada però que es dona per vàlida per no quedar encallats. Quan aquestes metàfores o hipòtesis de treball les transmetem de generació en generació, i les anem enriquint culturalment, esdevenen religions. Les religions acumulen la saviesa de totes les persones que històricament les han viscudes i enriquides. Però, perquè al final tot el seu fons prové simplement d'intuïcions humanes, totes les religions són igual de veritables i ...