La pregària del silenci

Ahir a la tarda vaig assistir a una celebració religiosa molt animada, dinamitzada per un grup de lloança amb molts instrumentistes: guitarres, baix, bateria, saxòfon, teclats... Les lletres de les cançons eren de composició pròpia, amb afirmacions de la fe del tipus "si parlo amb Déu ell m'escolta i respon" o "Jesús, Tu em fas moure; en cada alè que prenc et trobo a Tu". La música estava molt ben triada i interpretada, i més d'un dels assistents va acabar ballant i tot, i es va crear un bonic clima d'alegria i fins i tot d'eufòria. Tanmateix, en aquest espai, jo no m'hi vaig acabar de sentir còmode. Fins i tot, diria, m'hi vaig sentir incòmode. I això em va fer pensar.

Des del més absolut respecte a aquestes formes de pregària, haig de dir que no són les meves. De fet, són diametralment oposades.

La meva fe és un oceà de dubtes i esperances que espurnegen, i el meu déu és un déu que em coneix millor que jo mateix perquè tot ho abraça. Res del que jo li digui no li vindrà de nou i, al contrari, sap que el que li pugui dir no serà honest ni sincer, perquè el sol fet de parlar-li ja fa crepitar les meves contradiccions.

Davant d'això, l'única manera que he trobat de pregar és fer silenci. Perquè el silenci és sincer. Prego quan faig silenci i li ofereixo a déu aquest silenci. I imagino que ell em respon amb el seu silenci, també. I aquests silencis còmplices, aquests silencis dels que saben que no necessiten dir-se res, aquests silencis confiats, són la meva (la nostra) pregària.